- I queixalets també!!!- Retrucà el xiquet, amb una veuarra d’home granat, ronca i formidable. Va obrir una gran bocassa, li mostrà dos queixals llargs, grandots, mig corcats, corbats... Sabeu què és un porc senglar? Doncs, paregut, o inclús pitjor!!! (Obrir la boca) Així quedà, amb la boca oberta i mirant la Toneta amb uns ulls diabòlics, plens d’impudícia i de maldat.
No podia estar més emocionada. En això, seguint avall cap a la font amb el xiquet en un braç i amb la bugada en l’altre, va arribar davall del fanal d’oli penjat a mitjan costera. El petit tenia uns plors que s’ho estroçava. I va ser ahí, al obrir la boca, quan va veure blanquejar alguna cosa dintre.
-Ohhh, si ja té dentetes!!!- exclamà admirada la fadrina. Estava estranyada, ja que era molt menut com per a que li haveren eixit ja les dents.
-AIIIIIIIIII!!
Skaidrė: 2
I de sobte, sense haver-la sentida arribar abans, va veure al seu costat alguna cosa. Podeu imaginar-se què era...? Una dona alta, moooolt alta. Flaca, moooolt flaca. Anava endolada. Antigament, encara que en alguns pobles continua mantenint-se, quan faltava algun familiar, normalment el marit, les dones canviaven tot el seu vestuari. Fora tot allò que tinga color, tot de negre. Així es volia o es vol simbolitzar pena, com que hi ha mancança d’alguna cosa, en aquest cas, d’un ésser volgut. Concretament, per a que us feu una idea, duia al cap un negre mocador, molt caigut a la cara; els seus vestits eren vells i espentolats, i negres, molt negres.
La xica, esborronada i mig morta de por i de fàstic, el deixa a caure en terra. Es sentí una gran tamborinada. (SILENCI) El xiquet havia desaparegut, i en l’aire quedà una forta sentor de socarrim. Res, això és el que hi havia ara al sòl. Com si d’art de màgia es tractara, bé, en aquest cas, art de bruixeria, Toneta tornava a estar sola al camí. Però com ja hem dit abans, ella era ben coratjosa- i desobedient també!!-. Resonaven encara en les seues orelles com qui diu les paraules de sa mare: “No vages de nit a la font!” Però ca!... Allà anava a quedar-se ella, per favor... Eixe no era el seu estil. Així que, malgrat l’encontre amb el diabòlic criançó, va seguir costereta avall i arribà a la vora de la font. Un altre esmortit fanal d’oli enllumenava el safareig. Safareig és una altra manera d’anomenar el llavador, per si algú desconeixia aquesta paraula. Ella s’hi va posar a llavar de pressa de pressa (Fer com si estàs llavant alguna cosa). No anem a mentir, estava tota temorosa, però si alguna cosa se li donava bé a banda d’escapar-se de casa, era dominar-se la por. I allà que estava ella, frega que et frega, intentant no pensar en el que havia passat però sense deixar d’estar alerta.
A poc a poc, Toneta, que la guaitava de reüll, és a dir, anava mirant què feia, anava perdent serenitat. Minuts després, tremolava ja tota. Estava atemorida
Skaidrė: 3
Voleu saber de qui es tractava? Doncs presteu atenció. -Escolte, bona dona- digué Toneta sense poder estar-se’n. Aquella no es callava ni encara que la mataren, més curiosa... La vellarda no va respondre, com si no l’hagués oïda. Seguia a la seua, llava que et llava, com qui sent ploure. -Quin fred que fa aquesta nit!- que va prosseguir Toneta. Res: la dona alta acotava el cap i llavava tota furient. Toneta la de les Alcoianes, que era molt molt cabuda, va insistir: -Escolte, escolte, bona dona! Sap què m’ha passat venint?- Intentava la Toneta donar-li conversa. Açò és el que es referia la meua companya al que és fer un barret, però en aquest cas, més un monòleg. La dona alta tampoc no responia a açò, vinga de fer sabonera amb unes mans llargues i sarmentoses! Toneta tremolava cada volta més; els peus, damunt la neu, se li gelave, i alhora sentia una estranya suor que li corria per tot el cos. -Escolte, escolte!- cridava ja aguniosa-. He trobat un xiquet, un xiquet lletgíssim. No tenia encara un any i parlava.. i m’ha mostrat uns queixalots!... La dona alta, per fi, es va girar, i en la seua cara tota d’ossos, la fadrina va veure uns ulls horribles, com a brases. Aleshores, li parlà l’endolada amb una veu que gelava la sang: -Són com aquestos?- preguntà. I es quedà mirant-la amb la boca esbarrallada, i li mostrava dos queixalots llargs, horrorosos, com els del xiquet! Recordeu, com els jabalins!! Així com si tota la neu de la serra se li n’entràs en el pit, Toneta va sentir una terrible gelor que la corglaçava; el vell fanal comença a enfosquir-se, i una negra tela li ho va tapar tot... Quan retornà en sí, era a casa seua, gitada al seu llit i voltada de tota la família. Encara tenia febre. Tremolava, suava, estava roja...horrible.
La dona alta, per fi, es va girar, i en la seua cara tota d’ossos, la fadrina va veure uns ulls horribles, com a brases. Aleshores, li parlà l’endolada amb una veu que gelava la sang: -Són com aquestos?- preguntà. I es quedà mirant-la amb la boca esbarrallada, i li mostrava dos queixalots llargs, horrorosos, com els del xiquet! Recordeu, com els jabalins!!
-Escolte, escolte, bona dona! Sap què m’ha passat venint?- Intentava la Toneta donar-li conversa. Açò és el que es referia la meua companya al que és fer un barret, però en aquest cas, més un monòleg.
Sukurta daugiau nei 30 milijonų siužetinių lentelių