abella
טקסט Storyboard
- שקופית: 1
- Això va anar i era un matrimoni que vivien a l’enlairada vila de Banyeres, en la serra de Mariola.Tenien tres filles. A l’home, li deien Jaumet de la Barcella i era un comerciant de teixits. Havia anat amés a força d’estretors i estalvis, i també de feina: ara tenia tartaneta per a anar a Alcoi i Ontinyent acomprar faixes i roba, i a voltes més lluny, llunyíssim… a València.La dona de Jaumet, Roseta, s’havia casat amb ell quan era viuda i amb dues filles, Girgolaina i Murgulina. Ells n’havien tinguda una altra, Abella, rossa de cabells i nacrada de pell.
- שקופית: 2
- Jaumet, ix i veges pels teus propis ulls la tela que Genís ha posat penjada com a mostra a la portade la botiga. És meravellosa i ací no tenim més que antigors…
- Una vegada, quan ja Abella havia complit els quinze anys, a Jaumet li va eixir dins la mateixa vilade Banyeres un competidor fort, que instal·là una botiga de robes davant mateix del seu comerç. Unmatí, la Roseta va entrar tota astorada a casa seua i va dir a l’home:Jaumet va eixir i comprovà que Roseta tenia raó.Aquella mateixa nit varen decidir que s’havia d’anar a València a comprar teles de seda i de vellut.De bon matí, després d’haver-ho preparat tot, Jaumet es va acomiadar de la filla i les fillastres:
- שקופית: 3
- Abella, trista per la marxa de son pare, abaixava els ulls i no deia res.―No tinc més remei que anar-me’n, Abelleta. Digues: tu també has de demanar un record de València.Quan l’home, ja dalt la tartana, anava a dir arri, va sonar la veueta d’Abella:―Pare, a mi porte’m una rosa.Jaumet, tric-trac, va anar fent camí cap a la capital del regne.―A València, qui no va no ho pensa ―repetia ell el vell refrany de les muntanyes amb el cor ple degoig
- A mi, una capa de pells ben blanques i sedoses ―
- A mi, un vestit de brocat de llentilletes d’or ―
- Filles meues, digueu-me què voleu que us porte de València.
נוצרו מעל 30 מיליון לוחות סיפור