Abella, et veig trista, Jas, doncs, aquell anell. Quan jo me n’aniré a la una, col·loca’l damunt d’aqueix cofre on tens laroba; gita’t una altra vegada, adorm-te i demà et despertaràs a Banyeres.
És clar, amic meu; pense en els meus i en Banyeres. M’hi deixaràs anar?
Raonaren una bona estona. A la una, el negre es va alçar. S’apagà el llum i ressonà llargament l’arrossec de cadenes pels corredors. Després, una altra vegada el silenci.Així van passar els dies i les setmanes. El negre apareixia a les dotze en punt i després desapareixia,sense acomiadar-se.Ja portava sis setmanes en el misteriós palau quan un matí, al despertar-se, sentí una terrible enyorança per Banyeres i sa casa.
Libisema: 2
Mare, pare! ―començà a cridar.
Ella els ho va contar tot, fil per randa, llevat de com havia vingut. Els pares insistien, i tant i tantvan porfidiar i tanta quimera deien tenir si els ocultava tot allò, que Abella va acabar per desobeir elnegre i els va dir el secret de l’anell.En això arribaren les germanastres i besaren Abella amb simulat afecte com agraint-li els obsequisque els havia portat.
Libisema: 3
Se’n varen eixir de l’habitació i tingueren aquesta conversa:
Jure pel dimoni que no pararé en torreta fins que no li procure la perdició! Tu què en dius?
Has sentit de darrere la porta aqueixa història de l’anell?